L'escola i la pinça

Ara mirava els articles publicats per Joan Barril a el Periódico d'aquesta setmana, d'entre tots m'ha cridat l'atenció aquest. Crec que reflexa bastant les sensacions generals en el tema de les reformes educatives i en concret aquesta última.

1/12/2008 ELS DIES VENÇUTS

JOAN BARRIL


Si una de les maneres d'ensenyar el que ignorem és l'exemple, és evident que els exemples que se'ns estan donant aquests dies al voltant de la llei d'educació no ens ensenyen gran cosa. Més aviat deixen la ciutadania en una curiosa perplexitat. Tothom opina a favor d'una millora de l'educació, però s'aprofiten aquestes opinions per estar en contra dels seus col.legues. Fins ara ens havíem acostumat a un curiós eufemisme periodístic per parlar de la gent relacionada amb l'educació. Encara avui se'n diu la comunitat educativa. I es dóna per suposat que es tracta d'una comunitat homogènia galvanitzada pel seu afany d'educar una societat millor. Jo mateix, com a pare i com a ciutadà interessat en la transmissió de valors i de coneixements per a les generacions futures, havia arribat a pensar fins no fa gaire que també formava part d'aquesta noble comunitat educativa de la qual tant es parla. Però no puc continuar més amb aquesta ficció. ¿I saben per què? Perquè encara sóc d'aquells ingenus que pensen més en les bones intencions dels uns i dels altres. Sóc tan crèdul, que estava convençut que els membres de l'esmentada comunitat educativa tenien els mateixos objectius, que no eren uns altres que consolidar aquesta funció meravellosa que és fer que els nostres fills siguin millors que nosaltres.
Doncs de sobte he deixat de creure-hi precisament perquè, malgrat estudiar les diferents propostes i les objeccions mútues entre Govern, sindicat un, sindicat dos, privades i concertades, experts i diletants, he arribat a un punt sense retorn en què o bé sóc capaç de creure'ls a tots o ja no crec en res que no sigui la feina petita i entregada dels mestres, que al cap i a la fi són els autèntics herois de la situació. Mal assumpte quan els professionals que en teoria han d'ensenyar són incapaços d'arribar a un acord per comunicar el mínim comú múltiple en què la comunitat educativa podria tornar a ser una comunitat de debò.
Ens falta un sistema educatiu amb una certa vigència en el temps. Ja n'estem farts de veure com cada canvi polític es nodreix d'unes sigles per definir noves lleis d'Educació. Potser és que necessitem menys lleis i més mestres, menys demandes a l'escola i més exaltació dels seus èxits. La comunitat educativa es troba sotmesa a una quàdruple pin- ça angoixant: 1) tenallada entre les demandes d'una societat despistada que ha desertat de la transmissió de valors; 2) constreta per la necessitat d'una integració escolar forçada per la immigració, que trenca la dinà- mica pedagògica del curs; 3) coaccionada per uns mitjans de comunicació entossudits a destacar els errors del sistema i a comparar els resultats amb estadístiques mundials, i 4) instrumentalitzada finalment en una absurda despesa d'energies per aconseguir una llei en la qual no importa tant que hi hagi uns vencedors com que es vegin uns vençuts.
Vagues, manifestacions, pessimisme i confusió. Sort en tenim encara que cada dia hi ha mestres que es lleven amb ganes de mostrar als seus alumnes els colors d'un món gris. De debò, senyores i senyors de la comunitat educativa: la gent no els entén. La millora de l'educació era un projecte i ara s'ha tornat un conflicte. De sobte l'escola s'ha de treure de sobre aquell estigma que la converteix en l'assignatura pendent i crònica de la història. Però cada vegada que s'intenta això, uns i altres s'encarreguen de dilapidar les poques reserves d'optimisme que ens queden.